Quelcom perdut

Ara puc entendre el que sent un ocell engabiat.
Ara entenc la tristor del seu cant.
Perquè jo també estic presonera,
Presonera de mi mateixa,
Perquè m’he deixat caure dins d’un parany.
No se si és un parany del fat
o de la pròpia ironia que m’envolta.
Que és aquest sentiment que em remou les entranyes,
Que baixa per la gola deixant una dolça amargor
que arriba al cor i l’ofegafins que aquest deixa de bategar?
La respiració s’enlenteix,
I deixa pas a unes llàgrimes salades
Que em fan parar d’escriure durant uns instants.
A tu et demano que em tornis el cor,
un cor que no et pertany.
No és un cor podrit,
és tan sols un cor dolgut,
Dolgut per la hipocresia del món en que batega.
No em demanis que vagi a buscar-ne un de nou,
Quan el present vol seguir bategant.
I el mal que ha petit i el dolor que l’han fet presoner,
Quedaran en el record, fins que el temps l’alliberi.
Els seus alliberadors seran el temps i l’amor...
Amor... qui és el savi profeta coneixedor d’aquest?...
Existeix l’amor o és tan sols una profecia?
Quelcom que busquem al llarg de la vida,
Com els cavallers de la taula rodona van cercar el Sant Grial?
Quan l’ésser humà busca quelcom
Ho fa motivat per alguna cosa.
Potser el que em falta és una aspiració
Però el cert és que no se on trobar-la.
Tristos son els ulls del qui vol plorar i no pot
Trista és la seva angoixa
Com tortuosos son els seus gestos.
Així són els moviments d’un ocell engabiat,
Segurs davant del que trepitja i coneix,
Però insegurs per el desconegut que l’envolta.