Contar mosquits

Estàs tan convençut de la teva tristesa
que quan te’n adones de que ja no te sentit se’t fa tot com un absurd…
t’has alimentat durant tant temps d’aquest dolor
que t’has fet una pròpia realitat llunyana de la dels demés...
i el problema es que se’t feia difícil assumir que ja era passat…
i ara que te’n adones de tot plegat,
ara que gairebé ja n’hi ho recordes,
ara que la teva realitat es mes propera a la dels altres pots pensar...calia?
estàs en un punt mes independent i lliure...
un punt en el que ja t’és igual si mes no ja no et treu el son,
ni la respiració...
ara ja t’has acostumat a no pensar,
i cada vegada recordes menys i quan ho fas et fa mandra i dius puag!
No cal!I aquí es quan tot brilla i estàs en el millor moment de bufff quin descans!
ja t’ho has tret de sobre,
ja tot encaixa sense necessitat de tornar-hi a donar voltes!
Fins i tot pots pensar que estàs tan poc distret
que si no fos per els petits moments d’agonia i tornaries a passar!
Quines ganes! Mai estem contents amb el nostre estat emocional...pq serà?
En el fons no som mes que animals pensants que avorrits de la normalitat de la vida ens busquem els nostres propis fantasmes pq ens facin pessigolles i no ens deixin dormir tranquils...
i dic jo no es millor dormir sense esperar...
pq ja saps que quan esperes desesperes...
i recordes...no gràcies ja no mes esperar ni mes pensar ni mes patir...puagft!
ja n’hem tingut prou!
Que ara ja sóc feliç que ara ja no espero,
que ara ja tot queda enrera,
i prefereixo estar avorrida i contar els mosquits que ronden la llum de la bombeta
a estar tant capficada i no sentir-los!
Contem, contem, que mentre contem no pensem