Parra

caminant que el sol m’il·lumina la cara
i el vent hem voleja els cabells!
i ja no recordo res, ni ningú!
jo sola, la carretera i un pensament,
seguir endavant per saber que m'espera!
visc en el meu propi món amb les meves despistades selectives,
sabent on poso el peu, per no saber on l'he posat avanç!
jo sola deixant escapar el fum de la cigarreta!
pensant, pensant que potser no tot es com un vol,
però així són les coses...
pq canviem el que no ens agrada...
però sense abusar
no fos cas que ens agafés un empatx!
que aquest es el meu lloc i visc el moment que vull viure!
confiant en la sort,
en que si les coses passen,
es pq així ha de ser!
pq n'hi ha que neixen amb una flor al cul i d'altres amb un prat sencer!
i potser no sempre ens mereixem el prat,
però pq no gaudir-lo?
quan es el propi destí el que ens el posa a la mà!
perquè un altre se'l hauria de merèixer mes?
no arribem tots al final al mateix lloc?
no hem hagut de caminar per arribar?
tots els camins són bons,
i cadascú escull el que vol,
i potser amb sort l’escollit està asfaltat
o potser ple d'arbres caiguts que caldrà saltar...i q?
el del camí asfaltat no tindrà ombra on refugiar-se quan peti el sol!
mmmm...pensaments estúpids d'un divendres a punt de
sortir al carrer,
gaudir de la nit,
de la lluna que també il·lumina,
i es mes bonica!