ballem?

Ets tu...estàs aquí…

No et vec, però et sento…

Sento com m’estàs pensant...

No ets tu, sóc jo que ara et busco...

Ballo, m’arrapo al que tinc al costat,

No ets tu, però penso que ho ets…

Ets tu, estas aquí, m’estàs mirant a mi?

Que faig? Et somric…

No passa el temps ni per tu ni per mi…

Ens acostem? O no val la pena cemar-nos mes?

Ja està, ja et tinc grabat a la pell…

Ara com t’arranco del cor ?

Olor-ho a tu…

M’he d’arrencar aquest sentiment…

No hem convé…

Ja es de nit…surto…

Et vaig a buscar altre cop…

Vols ballar amb mi?

O hem torneràs a fer moure al teu compàs?

No ho sé ja es tard, seguèixo ballant,

No hi ets…ballo,

però es un altre qui hem mou al seu costat.

NO diguis que te’n vas,
Mentre els teus ulls diuen que tornaràs,
NO,
NO m’han de seguir mirant d’aquesta manera....
que m’estan dient que tornaràs...
NO,
NO tornis si has de marxar,
que el teu somriure hem fa mal,
NO,
NO diguis que no t’esperi,
que el meu cor vol esperar...
NO,
NO m’estimis,
que jo et vull deixar d’estimar.

DIFÍCIL D'ENTENDRE

Es difícil d’entendre…
Ja no hem fa por el dolor…
Es difícil d’entendre…
Però ja no hi ha amor…
Ja no hem compensa esperar-te…
Els meus somnis ja t’han traït...
Ja no et busco cada nit...
Es difícil d’entendre...
El temps ha vençut l’espera...
I ara ja no vull les sobres...
No hem vas donar el que necessitava…
I ara ja sé que no m’ho donaràs…
Es difícil d’entendre…
Ara rera el dolor ja només i soc jo…
T’he deixat d’estimar…
Avanç no podia deixar de pensar en tu…
Ara hem fa mandra pensar-te…
Es difícil d’entendre…
Que ja no se com explicar-me…
T’hauràs de conformar…
Amb els pocs records que ens han quedat…
Ho sento, no et tornaré a estimar…
Es difícil d’entendre…
Ja no hem fa por el dolor…
Es difícil d’entendre…
però ja no hi ha amor…

Distraient els pensament

Que he de distreure els meus pensaments per no recordar-te!
T’hi has clavat i ara no se com arrencar-te.
Que encara ara no se el que vull,
que els meus sentiments són com el vent,
no saben mai cap a quina direcció bufaran.
que hem deixaria portar, però no se quan temps et puc donar!
Que no t’asfixií la meva indecisió,
que de vegades vull ser un i trobo a faltar ser dos!
Que escric cançons de les que ningú en sap els acords,
que no te sentit quan escric per escriure poesies que no rimen.
Que m’agrada com sonen les paraules que mai diré
i assajaré milers de vegades davant del mirall.
Que no vull córrer sinó quedar-me asseguda veient com passa el temps.
Per poder enyorar el que no hem fet!
Que no m’esborris el que m’has fet dibuixar,
ara que el temps ens ha tornat a ajuntar!
Que els meus llavis ja només saben somriure!
I aquí m’he de quedar distraient els meus pensaments per no recordar-te!

ser...

"t'he dit adéu....he posat un mar de distància entre nosaltres...
i dins l'avió no podia deixar de pensar en que t'he dit adéu...
he dit adéu al nostre pis, les nostres il·lusions, a nosaltres...
he anat a realitzar el meu somni...sense saber quan tornaré...t'he dit adéu...
i ja no seré...no podré ser...
ser la que fa corbar els teus llavis d'aquella manera tan adorable quan somrius!
ser la que en una freda nit d'hivern et faci sobrar les flassades del llit
ser la que mires i et fa sortir aquella brillantor tan especial en els teus ulls de cel
ser darrera els llavis que t'estan recorrent el cos nu
ser les orelles que escolten quan dius que m'estimes
ser els cabells que s'enreden juganers entre les teves mans quan hem despertes a l'alba
ser aquell somriure que no pots esborrar dels teus pensaments
ser aquell record que sempre guardaràs...
ser...
no vull ser un record...
vull ser jo amb un nosaltres present,
vull somiar amb tu agafant-me la mà
i ja torno a ser al portal, al nostre portal,
i pujo corrents les escales,
i obro la porta sentint com l'aigua de la dutxa corre per les blanques rajolesles
blanques rajoles ara tacades de sang...la teva sang
i allà esta la teva palida cara acaronada per les teus cabells xops,
i el teu cor ja no batega,
ara ets tu qui m'has deixat...
i ara sóc jo la que deixa de respirar..."

pppfffftttttttttttttt!!!!

pppfffftttttttttttttt!!!!el meu cervell es com una olla a pressió...
no para de pensar i donar voltes a tot plegat...
potser el que he de fer es créixer d'una vegada...
pffttttt!!!
puc pensar i donar voltes a les coses,
puc planejar tots els viatges...
puc tenir la voluntat de canviar les coses...
poder-ho fer no és el problema,
la cosa està en que jo no actuo...
i hem cansa pensar que sempre dic el mateix però mai faig el que he de fer,
i he de deixar de dir que canviaré perquè en el fons se que per mi mateixa no ho faré,
si no es que el propi temps hem porta el canvi...pfffttt!!!!
i ja torno un altre cop a dir que esperaré quan el que no se es esperar,
de fet no hauria de dir que espero ja que ni tan sols se del tot que es el que vull que canviï...
i aquí esta el petit ésser egoista que viu dins meu plantejant-se trivialitats que no hem portaran a cap port mentre el temps passa...
i se que no penso preocupar-me pel que estic fent mes temps del que trigaré en escriure-ho
pq se que quan hagi acabat deixaré de pensar-hi....
i així les paraules que no tenen sentit es quedaran aquí i jo volaré...
i tornaré a fer el que m’atabala i hem porta a escriure altre cop...pffftttt....
Recuperaré els fantasmes que hem feien estar viva
Recordant que la realitat no es bona i
que es millor viure de somnis
que mai s’espatllen i sempre et reconforten.

si vols...

si vols treu-te la màscara i deixa de fer-me creure que tot va bé...
si vols demostra’m com n'ets de vulnerable...
si vols agafa’m la mà i junts intentarem trobar el camí...
si vols agafa't fort a mi per no tornar a caure,
que si caus jo cauré amb tu,caure'm els dos,
però només si tu vols...

Sota els llençols

aquesta nit m'he adormit pensant en tu...
tancant els ulls desitjant que el somni hem portes al teu costat,
tan sols per poder-te sentir altre cop,
com ho feia avanç...
però ara es la lluna la única que hem consola
i es el coixí el que acarona les meves llàgrimes...
hem guanya la tristesa...
i tot hem cau a sobre...
m'agovio i hem poso nerviosa...
i l’únic que faig es donar voltes
rebregant els llençols ara vuits sense tu...
i no deixo de preguntar-me quan diferent hagués estat tot,
si tu no haguessis tingut tantes mentides a dir,
i jo no m'hagués resguardat en la por de sentir...
si no ens haguéssim quedat cadascú en la nostra pròpia presó,
si haguéssim lluitat pel que sentíem,
si no ens haguéssim conformat en fer-nos mal
i convertir l'amor en dolor...

Perquè tu

perquè t'he estimat,
o això vull creure,
perquè m'has fet canviar,
o això hem diuen,
perquè per tu he fet el que per ningú havia fet mai!
per tot això i més sempre et recordaré,
en part perquè m'has donat moments molt bonics,
en part perquè he tingut els pitjors moments
que mai ningú m'ha fet passar.
perquè m'he enamorat...
per tot i mes et vull recordar...
però no com fins ara en present,
sinó en passat!!!

Contar mosquits

Estàs tan convençut de la teva tristesa
que quan te’n adones de que ja no te sentit se’t fa tot com un absurd…
t’has alimentat durant tant temps d’aquest dolor
que t’has fet una pròpia realitat llunyana de la dels demés...
i el problema es que se’t feia difícil assumir que ja era passat…
i ara que te’n adones de tot plegat,
ara que gairebé ja n’hi ho recordes,
ara que la teva realitat es mes propera a la dels altres pots pensar...calia?
estàs en un punt mes independent i lliure...
un punt en el que ja t’és igual si mes no ja no et treu el son,
ni la respiració...
ara ja t’has acostumat a no pensar,
i cada vegada recordes menys i quan ho fas et fa mandra i dius puag!
No cal!I aquí es quan tot brilla i estàs en el millor moment de bufff quin descans!
ja t’ho has tret de sobre,
ja tot encaixa sense necessitat de tornar-hi a donar voltes!
Fins i tot pots pensar que estàs tan poc distret
que si no fos per els petits moments d’agonia i tornaries a passar!
Quines ganes! Mai estem contents amb el nostre estat emocional...pq serà?
En el fons no som mes que animals pensants que avorrits de la normalitat de la vida ens busquem els nostres propis fantasmes pq ens facin pessigolles i no ens deixin dormir tranquils...
i dic jo no es millor dormir sense esperar...
pq ja saps que quan esperes desesperes...
i recordes...no gràcies ja no mes esperar ni mes pensar ni mes patir...puagft!
ja n’hem tingut prou!
Que ara ja sóc feliç que ara ja no espero,
que ara ja tot queda enrera,
i prefereixo estar avorrida i contar els mosquits que ronden la llum de la bombeta
a estar tant capficada i no sentir-los!
Contem, contem, que mentre contem no pensem

L'andana...

Potser tothom tingui raó i ja es tard!
Però jo no em se fer a l’idea de que per molt que miri a l’andana i esperi
tu ja no tornaràs a passar…
No se ven be que es el que vull,
no se si t’estimo,
ni que es el que vull que em donis...
només se que sento un malestar quan em dius que estàs amb algú,
i em molesta saber que algú et vol,
i m’espanta pensar que potser serà aquella persona la que tu escullèixis
i llavors mai mes podré esperar-te a l’andana…
Per molt que busco, ara per ara,
se que busco algú que tingui alguna cosa que em recordi a tu…
no se i no crec que sigui amor…
però de vegades penso que si es ara quan he de saber que es que algú t’estimi
em deixaria estimar per tu…

Començar

Començar el nou camí amb esperança,
Oblidant els fantasmes que hem posen trista.
Planejant una nova vida,
Esperant que el canvi hem distregui els pensaments.
Intentant recuperar el son i amb ell els dolços somnis.
Buscant de nou la llum,
Però amb ulleres de sol no fos cas que m’enlluerni.
31-8-05

Parra

caminant que el sol m’il·lumina la cara
i el vent hem voleja els cabells!
i ja no recordo res, ni ningú!
jo sola, la carretera i un pensament,
seguir endavant per saber que m'espera!
visc en el meu propi món amb les meves despistades selectives,
sabent on poso el peu, per no saber on l'he posat avanç!
jo sola deixant escapar el fum de la cigarreta!
pensant, pensant que potser no tot es com un vol,
però així són les coses...
pq canviem el que no ens agrada...
però sense abusar
no fos cas que ens agafés un empatx!
que aquest es el meu lloc i visc el moment que vull viure!
confiant en la sort,
en que si les coses passen,
es pq així ha de ser!
pq n'hi ha que neixen amb una flor al cul i d'altres amb un prat sencer!
i potser no sempre ens mereixem el prat,
però pq no gaudir-lo?
quan es el propi destí el que ens el posa a la mà!
perquè un altre se'l hauria de merèixer mes?
no arribem tots al final al mateix lloc?
no hem hagut de caminar per arribar?
tots els camins són bons,
i cadascú escull el que vol,
i potser amb sort l’escollit està asfaltat
o potser ple d'arbres caiguts que caldrà saltar...i q?
el del camí asfaltat no tindrà ombra on refugiar-se quan peti el sol!
mmmm...pensaments estúpids d'un divendres a punt de
sortir al carrer,
gaudir de la nit,
de la lluna que també il·lumina,
i es mes bonica!

Catalunya!

Catalunya la teva sang es terra viva
Que batega dins el meu cor,
Al mirar-la m’omple de tendresa,
Com podria oblidar-la
S’hi ha arrelat dins meu
Com un somriure de nostàlgia infinita.

El perquè

Quants perques podem haver dit al llarg de la nostra vida?
Es la pregunta dels savis, d’aquells que sempre en volen mes!
la pregunta amb eternes respostes,
la pregunta amb milers d’interpretacions,
aquella que sempre espera una resposta diferent,
aquella que sempre espera que l’hi desvetllin un secret!

Sobre les torres

Quan la il·lusió no caduca amb el pas del temps,
Quan el que t’uneix a allò sobreviu als obstacles del camí.
Si un cop fas aquest somni realitat
i l’emoció fa presos els teus sentits,
Tot el temps que has esperat per realitzar-l’ho
el perceps com si hagués estat un segon.

Sobre les torres de Notre Dame

Por

Una dolça amargor que m’embriaga i m’envaeix els sentits d’estranyes
sensacions!
Percebo una dolça olor!
Percebo uns dolços colors!
Però la mà que he començat a estendre
torna al meu costat encara buida,
I tota aquella dolçor s’escapa,
es la por que m’atrapa,
una pas enrera i ja està,
tot torna a començar.
Per que?
Maleït temps que no puc aturar,
els meus peus corren,
Records que no s’esborren,
i allà baix allò que no he pogut atrapar.

Les llàgrimes del cel

Avui el cel plorava,
les llàgrimes queien al terra
com un ruixat de primavera.
Els angelets el consolaven,
i amb les seves esquenes alades
li donaven alè,
dolç alè de gràcia.
I en silenci treballaven
per arribar a aquellsque ja només i són en cos.
I Així de mica en micacreaven una petita esperança
per poder aconseguir un acord de dolça harmonia
amb aquells que havien venut la seva anima
i ja no tenien raó d’existir…

La importància d’un segon

La importància d’un segon,
són els canvis que es poden produir durant el transcurs d’aquest.
No se si les coses poden passar tan ràpid,
però els sentiments si que poden canviar.
Una paraula o un somriure...
Jo no se com ha anat però en el transcurs d’un segon tot ha canviat.

Quelcom perdut

Ara puc entendre el que sent un ocell engabiat.
Ara entenc la tristor del seu cant.
Perquè jo també estic presonera,
Presonera de mi mateixa,
Perquè m’he deixat caure dins d’un parany.
No se si és un parany del fat
o de la pròpia ironia que m’envolta.
Que és aquest sentiment que em remou les entranyes,
Que baixa per la gola deixant una dolça amargor
que arriba al cor i l’ofegafins que aquest deixa de bategar?
La respiració s’enlenteix,
I deixa pas a unes llàgrimes salades
Que em fan parar d’escriure durant uns instants.
A tu et demano que em tornis el cor,
un cor que no et pertany.
No és un cor podrit,
és tan sols un cor dolgut,
Dolgut per la hipocresia del món en que batega.
No em demanis que vagi a buscar-ne un de nou,
Quan el present vol seguir bategant.
I el mal que ha petit i el dolor que l’han fet presoner,
Quedaran en el record, fins que el temps l’alliberi.
Els seus alliberadors seran el temps i l’amor...
Amor... qui és el savi profeta coneixedor d’aquest?...
Existeix l’amor o és tan sols una profecia?
Quelcom que busquem al llarg de la vida,
Com els cavallers de la taula rodona van cercar el Sant Grial?
Quan l’ésser humà busca quelcom
Ho fa motivat per alguna cosa.
Potser el que em falta és una aspiració
Però el cert és que no se on trobar-la.
Tristos son els ulls del qui vol plorar i no pot
Trista és la seva angoixa
Com tortuosos son els seus gestos.
Així són els moviments d’un ocell engabiat,
Segurs davant del que trepitja i coneix,
Però insegurs per el desconegut que l’envolta.

El nubolet de cotó

Quan ets petit i viatges sobre el teu nubolet de cotó,
Creus que aquest sempre t’acompanyarà.
Però un dia caus i se’n va volant sense tu,
no t’espera, et deixa...
I tot i que no entens res,
La teva vida canvia
I de sobte te’n adones de que mai tornaràs a ser
aquella nena que reia feliç sobre els seu núvol de cotó fluix.

Com vols...

Com vols...
Odio veure el passat reflectit en els teus ulls...
com vols que m’adormi si no m’has fet el petó de bona nit?
Perquè et perds i ja no sóc capaç de fer-te tornar...
Perquè m’has fet somiar i ara m’he de despertar sola...

QUAN

Quan tot torna a ser com avanç,
Quan la il·lusió que durant aquests dies m’ha ajudat,
Quan cau el taló i amb ell quatre llàgrimes.
Quan cau el taló i ja no se qui sóc.
Em sento fora de lloc aquesta nit,
Donant cops de puny a l’aire,
Intentant no córrer rera el que no es cert.
Buscant allò que em torni a la terra.
Seré la ultima en entendre que no tot es com un espera.
Faig les normes tal i com es presenten els problemes.
Esborrant promeses que no es compliran.
Esborrant somriures que no tornaran.
Buscant respostes que no tenen pregunta.
Em sento al terra i no se com aixecar-me.
El meu cos no pot respondre a unes ordres que no arriben.
I refugiant-me en els somnis espero tornar a somriure.

5.12.03





(segona part)

Quan la desil·lusió pot mes que tot

Quan caus i ets sens ridícul per quelcom que et rosega per dins

Perquè de sobte te’n adones de que res es el que volies

i que tot el que somies potser no te sentit ni cap ni peus ,

ni futur...

L’eliminaré com aquell vers que mai t’ha agradat,

com aquell vers que sempre ha estat allà però que mai ningú l’ha llegit

i aleshores esdevé com a desconegut,

fins que potser algun dia algú el llegeixi

i l’hi doni importància.

Que tristes sonen les paraules que escric

i que em trista que em sento avui.

Algun dia

El cel s’omple de paraules que ara el cor no pot callar,
paraules que no moriran.
Diguem quantes coses duren eternament.
Tot passa, tot queda,
però sempre en deixa consciència en el record.
Et busco, no et trobo.
Et crido i no em sens.
Potser és millor així.
Son secrets que avui fan mal
T’estimo, però ja no et seguiré esperant
El rellotge dona voltes.
I jo deixaré de pensar que algun dia et vaig estimar.
No se si m’enfonso,
eres el meu timó
quelcom que em feia respirar.
Si al crepuscle el sol es pon,
a l’albada surt de nou.
Ja no em queden raons,
raons per justificar la buidor que sento al pit.
I deixaré que la pluja esborri
aquesta dolça amargor que em recorre la gola,
i m’oprimeix el cor.
Tot se’n va volant sota els meus peus
i segueix al vent de ponent.
Ja és tard,
i el nou somriure que modifica l’horitzó m’espera.
Es un estímul real,
L’estímul que em fa sentir viva de nou.
Siguis on siguis,
tan sols sabràs una cosa:
i es que algú, algun dia et va estimar
sota el mateix cel on ara respires
i el teu cor no deixa de bategar.

IAIA

Com un petit estel que mai deixa de brillar,

sempre has estat el refugi dels que t’estimàvem.

I lluny de tot el que havies passat,
Sempre tenies un somriure.
Des del record mai t’oblidarem.
Gràcies per estimar-nos tant.

25. DESEMBRE.2003

AVI

Una vida plena de petits records,
petits cristalls de colors
que quedaran al fons del cor,
i que ens acompanyaran sempre.
Ell es sempre un cristall ple de somriures,
que ha sabut omplir les postres vides.

Sempre junts, 26 d’octubre del 2001

Dóna’m la mà...

Dóna’m la mà...que no puc dormir...
Encara ara et sento,
Sento la teva absència,
Hem vas dir que no hem deixaries,
I l’endemà hem vas deixar.
Dóna’m la mà...que no puc dormir...
Que hi ha tantes coses que et vull dir,
I mai et podré explicar,
Que encara hem fas falta.
Dóna’m la mà...que no puc dormir...
Que de vegades hem sento sola i no sé com trobar el camí,
Dóna’m la mà...que no puc dormir...

Les teves mentides

...l'exclamació que avanç acabava les meves frases,ara s'ha convertit en interrogant...interrogant que acaba totes les preguntes que mai hem vas contestar...pq les mentides, no són una respostaque satisfaci el dolor inexplicable que m'has provocat...