QUAN

Quan tot torna a ser com avanç,
Quan la il·lusió que durant aquests dies m’ha ajudat,
Quan cau el taló i amb ell quatre llàgrimes.
Quan cau el taló i ja no se qui sóc.
Em sento fora de lloc aquesta nit,
Donant cops de puny a l’aire,
Intentant no córrer rera el que no es cert.
Buscant allò que em torni a la terra.
Seré la ultima en entendre que no tot es com un espera.
Faig les normes tal i com es presenten els problemes.
Esborrant promeses que no es compliran.
Esborrant somriures que no tornaran.
Buscant respostes que no tenen pregunta.
Em sento al terra i no se com aixecar-me.
El meu cos no pot respondre a unes ordres que no arriben.
I refugiant-me en els somnis espero tornar a somriure.

5.12.03





(segona part)

Quan la desil·lusió pot mes que tot

Quan caus i ets sens ridícul per quelcom que et rosega per dins

Perquè de sobte te’n adones de que res es el que volies

i que tot el que somies potser no te sentit ni cap ni peus ,

ni futur...

L’eliminaré com aquell vers que mai t’ha agradat,

com aquell vers que sempre ha estat allà però que mai ningú l’ha llegit

i aleshores esdevé com a desconegut,

fins que potser algun dia algú el llegeixi

i l’hi doni importància.

Que tristes sonen les paraules que escric

i que em trista que em sento avui.