Distraient els pensament

Que he de distreure els meus pensaments per no recordar-te!
T’hi has clavat i ara no se com arrencar-te.
Que encara ara no se el que vull,
que els meus sentiments són com el vent,
no saben mai cap a quina direcció bufaran.
que hem deixaria portar, però no se quan temps et puc donar!
Que no t’asfixií la meva indecisió,
que de vegades vull ser un i trobo a faltar ser dos!
Que escric cançons de les que ningú en sap els acords,
que no te sentit quan escric per escriure poesies que no rimen.
Que m’agrada com sonen les paraules que mai diré
i assajaré milers de vegades davant del mirall.
Que no vull córrer sinó quedar-me asseguda veient com passa el temps.
Per poder enyorar el que no hem fet!
Que no m’esborris el que m’has fet dibuixar,
ara que el temps ens ha tornat a ajuntar!
Que els meus llavis ja només saben somriure!
I aquí m’he de quedar distraient els meus pensaments per no recordar-te!